Realment la baixada acollona una mica, però és baixada tu, i de moment no hi ha masses pedres. Aprofitem els trossos de neu per baixar de cul, amb les potes enxarrancades i els pals a l’aire, com un escarabat. Realment fa un dia genial, i a la nostra esquerra, queda el Gran Tuc de Colomers.

Son vora les 10 del matí, al cim he aprofitat per menjar-me un plàtan, però igualment em noto estragat. Les pedres no triguen massa a aparèixer de nou, i no m’atraveixo a parar perquè anem amb el temps just per arribar al Colomina.

Baixada. 700m de desnivell negatiu sense anestèsia ni res. I em segueix faltant l’aire. I ho veig tot negre.

El grup el dividim en dos, un cop hem passat l’estany i ens situem en plena vall del Contraix. Així, el Xavi i l’Albert, es poden avançar, demanar entrepans al Llong i guanyar una mica de temps.

I em sap greu, però jo no em vec amb cor de caminar sis hores més avui. Però trec pit per arribar al Llong esbufegant, amb la moral per terra, i amb el malviure per dins de no sapiguer què fer, abandonar o no.

Sobre les 11,40 arribem al refugi lliure de La Centraleta, ara ja molt aprop d’on dinarem. El Pere és un tio de puta mare, i es mereix un monument per haver-me d’arrossegar. Sempre al·legre, fent bromes, i amb muntanyes, curses i maratons entre cella i cella.

A les dotze i pocs minuts arriba la mula Güell al refugi d’Estany Llong, amb 10kg a l’esquena, parkingson a les cames i marejat com una sopa.

La cocacola que m’ha costat 2€ me la bec abans d’acabar-me l’entrepà. Estirat a terra, amb el sol picant-me al front, em moro per dins per no sapiguer què fer, per estar cagat de por, i per veure’m impotent de no poguer continuar sense ofegar-me i marejar-me d’aquesta manera.

Com se suposa que els hi tinc que dir? Com se suposa que reaccionaran? Em dol moltíssim per ells tres.

Un cop parlat amb ells, torno a treure els collons i decideixo continuar, camí a la collada de Dellui. Pròxima parada, refugi Colomina, la Vall Fosca.