Escric una altra carta, que segurament, es quedarà al fons del calaix, amb totes les altres, fins que el temps esborri la tinta i s’endugui les meves paraules.

Ens enamorem quan coneixem a algú per qui ens sentim atrets. Quan compartim amb aquella persona els nostres sentiments i pensaments més íntims. Aquest sentiment ens fa sentir bé, dins el nostre cos tot canvia i es produeixen les endorfines. Ens sentim feliços, atontats i curiosament de bon humor tot el dia.

Quan estem enamorats, ens sembla que l’altre persona és perfecte i la més meravellosa del món. Comencem a estimar, quan deixem d’estar enamorats. L’amor requereix temps, necessita conèixer i reconèixer els defectes de l’altre. Requereix veure lo bo i lo dolent de la relació. No vull dir que enamorar-se sigui dolent, al contrari. Tot i això, només és el començament.

Moltes persones son addictes a estar enamorades. Acaben les seves relacions, quan comencen a veure defectes a l’altre persona, i se’n donen compte que no és tant perfecte com pensava. El veritable amor, no és cec. Quan estimes a algú, pots veure els seus defectes i els acceptes. Pots veure les seves mancances i ajudar-la a superar-les. L’amor veritable està basat en la realitat. No és un somni de princeps blaus, de granotes disfrassades o princeses encantades.

Has trobat una persona collonuda, d’acord. Però no és perfecte. Ni tu tampoc ho ets! Has trobat la teva persona. Les persones discuteixen i tenen diferències. Tu no pots estimar a algú que no t’estimi, ja que l’amor de veritat és recíproc. No comencem a estimar quan trobem la persona dels nostres somnis, sino quan aprenem a veure perfectament una persona imperfecte.