La gent es pot classificar seguint molts criteris possibles: per la religió, pel seu nivell educatiu, per ser de poble o de ciutat, segons la llengua que parlen, per preferir mar o muntanya, pel tipus de música que porten al seu iPod, per la seva feina, per la roba que vesteixen… però per damunt de totes aquestes possibles classificacions, n’hi ha una que anul·la totes les altres: la gent que és odiosa i la gent que no ho és.

La gent odiosa és un grup molt selecte que, sense estar connectats entre ells, comparteixen una mateixa forma de ser. Néixen indistintament a qualsevol part del planeta, sense que puguis culpar als pares del gran regal que fan a la humanitat. Tenen el do diví d’infiltrar-se entre els no-odiosos, als quals consideren: a) enemic a batre b) víctimes a les que absorbir cada segon de la seva existència.

La seva naturalesa egoïsta els impedeix mirar més enllà del seu melic i això els fa tenir una visió particular del món on habiten. Com que son incapaços d’aixecar els ulls de sí mateixos, no veuen el que realment passa i s’inventen un món a la seva mida, farcit de mentides i exageracions. La seva habilitat és l’engany, però la seva falta d’intel·ligència fa que enxampar-los resulti sumament senzill.

Hi ha molts tipus d’individus dins d’aquest gran grup de gent odiosa. Cadascú tindrà en el seu cercle de coneguts a algú, del qual inclús en parla amb carinyo, com qui parla d’un periquito que no calla ni sota l’aigua. Sabem que en el fons no son tant malèfics, però la superfície és tan gruixuda i dura que ens fa mandra excavar i arribar al nucli no infectat per la mesquinitat.

Aquest acte, a vegades coaccionat per la comoditat, els arrossega a ells a ser encara més odiosos, més pesats, més absorbents, més ansiosos de cridar l’atenció, més mentiders. I així s’entra en el cercle viciós que al final fa que, ells, tard o d’hora, hagin de cambiar d’amistats, i així aconseguir nous adeptes i seguidors de la seva odiositat.

Seria bonic donar-los l’oportunitat de deixar aquest caràcter i intentar que s’uneixin a tota la resta de gent senzilla, amb preocupacions normals i somriures sincers que compon la classe no-odiosa.

Però a vegades tampoc cal pretendre robar el protagonisme històric a Nelson Mandela, i fer punts per ser el digne successor de Barack Obama, l’any que vé. Potser així em converteixo jo mateix a la secta dels odiosos, fent el que faig, però sí més no, la meva vida és una mica més tranquil·la ignorant-los. Gràcies a déu (o a qui sigui que mani allí dalt), de tant en tant ens creuem amb algú que es mereix molt en la nostra vida, i només per això, val la pena no perdre el temps amb personalitats egocèntriques.