Déu digué: que es faci la merda. I així fou.

Als principis dels temps tot l’univers estava compactat en un sol punt. Que era una merda molt petita, més aviat ínfima, petitíssima, però això sí: molt densa. Aproximadament com un cagalló de be, però encara més petita i més densa.

La merda va explotar donant forma a tot tipus de coses com el temps i l’espai, la matèria i l’antimatèria, les obligacions i les preocupacions.

La fastigosa explosió es coneix com el Big Bang i podem obtenir totes les proves de la seva existència al nostre voltant, simplement observant. Els centres d’atenció al client, la fam, els egocèntrics, els possessius, els mediocres, la gran majoria de feines, el tercer món, els diners, la borsa, les empreses, la política, els bancs, la major part de la nostra pròpia vida… tot és una gran merda. I m’he descuidat dels intents d’enganyar-nos i creure’ns que hi ha alguna cosa que val la pena, que si no són una bona merda ho acaben sent, perquè tard o d’hora tot retorna al seu origen.

Nosaltres que ens intentem autoenganyar fent-nos passar per quelcom elevat anomenat ego… també som merda. El que més. I és una relació directament proporcional: a més ego més merda compacta.

Som unes merdes intel·ligents i això el que ens permet és adonar-nos de la merda que és tot. Molt útil. Mireu si n’és que com més en tenim (d’intel·ligència), abans i millor ens adonem de la merda que som.

La vida es desenvolupa entre a) la Gran Explosió Fecal, b) la gran merda dispersada que ens envolta a tots i c) alguna excepció. Les excepcions són quelcom que ens faci oblidar, ni que sigui per un instant, de la realitat fecal de l’existència. La il·lusió que una cosa és certa, que és bella, que és sincera, que és digna, que és autèntica, o qualsevol altre il·lusió, per exemple, serien excepcions d’aquestes. I sort que a vegades són llargues. Però, com no pot ser d’altra manera, al ser excepcions sempre acaben trobant-se amb el seu destí, que és no convertir-se en norma. I per això tard o d’hora sempre ens acabem adonant que tot és tal com és: una merda. I que no es pot canviar. O que costa molt. Ho intentem?

Escric una altra carta, que segurament, es quedarà al fons del calaix, amb totes les altres, fins que el temps esborri la tinta i s’endugui les meves paraules.

Ens enamorem quan coneixem a algú per qui ens sentim atrets. Quan compartim amb aquella persona els nostres sentiments i pensaments més íntims. Aquest sentiment ens fa sentir bé, dins el nostre cos tot canvia i es produeixen les endorfines. Ens sentim feliços, atontats i curiosament de bon humor tot el dia.

Quan estem enamorats, ens sembla que l’altre persona és perfecte i la més meravellosa del món. Comencem a estimar, quan deixem d’estar enamorats. L’amor requereix temps, necessita conèixer i reconèixer els defectes de l’altre. Requereix veure lo bo i lo dolent de la relació. No vull dir que enamorar-se sigui dolent, al contrari. Tot i això, només és el començament.

Moltes persones son addictes a estar enamorades. Acaben les seves relacions, quan comencen a veure defectes a l’altre persona, i se’n donen compte que no és tant perfecte com pensava. El veritable amor, no és cec. Quan estimes a algú, pots veure els seus defectes i els acceptes. Pots veure les seves mancances i ajudar-la a superar-les. L’amor veritable està basat en la realitat. No és un somni de princeps blaus, de granotes disfrassades o princeses encantades.

Has trobat una persona collonuda, d’acord. Però no és perfecte. Ni tu tampoc ho ets! Has trobat la teva persona. Les persones discuteixen i tenen diferències. Tu no pots estimar a algú que no t’estimi, ja que l’amor de veritat és recíproc. No comencem a estimar quan trobem la persona dels nostres somnis, sino quan aprenem a veure perfectament una persona imperfecte.

Arribats en el punt en que les nits d’aquest estiu et fan adonar de la teva ignorància respecte la velocitat tant elevada amb la que gira el nostre petit planeta (agafeu aire que us ofegareu), és el moment de resumir els meus coneixements adquirits fins la data amb varis principis primordials, als quals he pogut arribar després de molts estudis i treballs de camp:

i) Arriba un punt que un cop m’he cremat la pell amb les primeres platges de juny, ja no em poso més moreno.

ii) Anar a treballar sense neurones afavoreix el bon ambient laboral.

iii) A Amélie li agrada disfrutar dels petits plaers de la vida.

iv) Deixar de fumar provoca una immensa col·lecció de mocs ordenada per fascicles de colors i textures diferents.

v) Els sopars amb pa torrat i all fregat causen una profunda crispació de tot el que seria fosses nassals, pituitària i trompa de farlopi.

vi) Mantenir una toballola sempre neta i seca a l’abast de la teva lleonera (léase habitació) és una tasca compromesa, només factible en el cas de disposar de APP (Assistenta Personal Progenitora o Putejadora, depen del temps que faci aquell dia)

vii) Anar per la muntanya a les quatre de la tarda, just havent dinat, és perjudicial pel medi ambient.

viii) L’aire acondicionat s’ha guanyat un lloc dins de la galeria dels elements necessaris per passar l’estiu arrefredat i putejat. I és que, a la meva oficina, és realment una disputa de guerra, una bandera que capturar, un enemic al que batre. Tothom a jugar amb els mandos per parar-lo i engegar-lo constantment. I en començo a estar fart, tampoc cal fer-hi un clima àrtic, entenc que a la meitat dels ordinadors els hi fallin els ventiladors, però d’aquí a tenir un niu de pinguïns al meu calaix, hi van unes quantes factures de FECSA.

ix) No pots estar-te una tarda fent el gos per casa sense que cap element extern t’inciti a fer qualsevol activitat allunyada del que seria tot el que no s’assembli a un sofà i la interessant programació d’agost.

x) Tot refrany en llengua castellana acabat amb “Patada en los huevos“, és un interessant passatemps. Véase: “A quien madruga, patada en los huevos“