Avui algú encen una espelma. En aquest precís instant, en el algun lloc surt el sol després de la tempesta. I treuen un pastís de xocolata del forn. I algú observa la lluna plena. Segur que avui un petó asseca una llàgrima i una conversació apaivaga les pors. Potser en algun lloc, una mirada còmplice es tradueix en passió i una abraçada transforma el fred amb calor. Just ara, una espurna s’encen entre dues persones. Avui algú escolta el CD d’un amic i sent nostàlgia des de lluny. Avui algú obre la porta d’un castell. Avui també, un missatge arranca un somriure. Aquest vespre una parella arriba a un refugi de muntanya per començar Carros de Foc. En aquest precís moment, algú diu “et vull estimar” i li responen que sí. Avui dos peregrins arriben a Santiago. Avui algú sent vertígen en un aeroport. Avui en una despedida sona “fins aviat”. Avui algú crida en silenci “et trobava a faltar“. En aquest instant hi ha algú que compleix els seus somnis. A aquesta hora algú sent la satisfacció d’haver aconseguit el que s’ha proposat. Algú te la pell de gallina per escoltar una cançó. Ara mateix hi ha un nen que està somrient. Avui algú s’ha posat a volar. Avui hi ha qui es dóna compte que es fa gran. Avui algú allarga la seva mà. També avui, dues persones es diuen “t’estimo” per primer cop a 2.222m. Avui hi ha qui comparteix la felicitat dels seus amics i es sent la persona més feliç del món.

Segur que ara, en algun indret, es repeteixen totes aquestes coses que hem viscut algun cop.

També avui, algú es sent viu. Més viu que mai.

Sempre hi haurà una penúltima mirada que et farà dubtar.
Sempre hi haurà una penúltima angoixa que et farà patir.
Sempre hi haurà una penúltima llàgrima que caurà.
Sempre hi haurà un penúltim pas per poder avançar.
Sempre hi haurà un penúltim somriure.
Sempre hi haurà una penúltima carícia que podràs sentir.
Sempre hi haurà un penúltim somni que somiar.
Sempre hi haurà un penúltim indret on poder caminar.
Sempre hi haurà una penúltima frase que podràs escoltar.
Sempre hi haurà una penúltima nit que podràs compartir.
Sempre hi haurà un penúltim petó, que mai t’hauré fet.
Sempre hi haurà una penúltima mirada d’amagat.
Sempre hi haurà un penúltim sospir.

Mai hi haurà una última cosa per deixar de lluitar.

Ara mateix, res es pot acabar. No pensis en el demà.

18,70€, del taxi.

El cor encongit i la sensació que en qualsevol moment em fotré a plorar.

Escollint la música més trista al cotxe.

Les orelles comprimides de tot el desnivell que porten.

Missatges de derrota.

Conduir sense esma d’una tirada.

L’espina clavada.

Aquest cop tu guanyes.

He intentat continuar durant una hora, camí a Colomina, però em marejava amb més freqüència que aquest matí.

Parlant amb els tres, decideixo girar cua. Reso perquè tinguin lloc al Llong, pugui fer-hi nit, i demà atrapar-los fent el Portarró d’Espot, amb el refugi Mallafré al costat.

Però les coses no van així. I al Llong em diuen que nanai.

I el Marc se’n torna.

Amb llàgrimes als ulls i els grampons dels altres tres penjats de l’esquena. Amb la ràbia als punys i la tristesa d’estar abandonant una de les oportunitats més grans que he tingut últimament.

Sol, ara vés a saber amb quants quilos a l’espatlla, no tinc més remei que arribar al Planell d’Aigüestortes per agafar un taxi, i que em dugui a Cavallers.

Realment la baixada acollona una mica, però és baixada tu, i de moment no hi ha masses pedres. Aprofitem els trossos de neu per baixar de cul, amb les potes enxarrancades i els pals a l’aire, com un escarabat. Realment fa un dia genial, i a la nostra esquerra, queda el Gran Tuc de Colomers.

Son vora les 10 del matí, al cim he aprofitat per menjar-me un plàtan, però igualment em noto estragat. Les pedres no triguen massa a aparèixer de nou, i no m’atraveixo a parar perquè anem amb el temps just per arribar al Colomina.

Baixada. 700m de desnivell negatiu sense anestèsia ni res. I em segueix faltant l’aire. I ho veig tot negre.

El grup el dividim en dos, un cop hem passat l’estany i ens situem en plena vall del Contraix. Així, el Xavi i l’Albert, es poden avançar, demanar entrepans al Llong i guanyar una mica de temps.

I em sap greu, però jo no em vec amb cor de caminar sis hores més avui. Però trec pit per arribar al Llong esbufegant, amb la moral per terra, i amb el malviure per dins de no sapiguer què fer, abandonar o no.

Sobre les 11,40 arribem al refugi lliure de La Centraleta, ara ja molt aprop d’on dinarem. El Pere és un tio de puta mare, i es mereix un monument per haver-me d’arrossegar. Sempre al·legre, fent bromes, i amb muntanyes, curses i maratons entre cella i cella.

A les dotze i pocs minuts arriba la mula Güell al refugi d’Estany Llong, amb 10kg a l’esquena, parkingson a les cames i marejat com una sopa.

La cocacola que m’ha costat 2€ me la bec abans d’acabar-me l’entrepà. Estirat a terra, amb el sol picant-me al front, em moro per dins per no sapiguer què fer, per estar cagat de por, i per veure’m impotent de no poguer continuar sense ofegar-me i marejar-me d’aquesta manera.

Com se suposa que els hi tinc que dir? Com se suposa que reaccionaran? Em dol moltíssim per ells tres.

Un cop parlat amb ells, torno a treure els collons i decideixo continuar, camí a la collada de Dellui. Pròxima parada, refugi Colomina, la Vall Fosca.

Des d’un primer moment, es va plantejar fer aquesta ruta de quasi 61km en 5 etapes, sense contar el dia 0:

0 dia(dt): Cotxe -> VentosaCalvell
1 dia(dc): VentosaCalvell -> Llong -> Colomina
2 dia(dj): Colomina -> J.M.Blanc -> Mallafré
3 dia(dv): Mallafré -> Amitges -> Saboredo
4 dia(ds): Saboredo -> Colomers -> Restanca
5 dia(dg): Restanca -> VentosaCalvell

El primer dia és el més dur. Son quasi 12 hores caminant, i en un primer moment vam acceptar-ho, ja que ja havíem reservat els refugis aíxi, i canviar-ho era bastant enrabassat.

I ara me’n arrepenteixo.

Començo a tenir dubtes, a desanimar-me. Portem dues hores, tenim el coll de Contraix just davant, però encara queda una estona de pujada.

Estic molt dèbil, i si arribo al Llong, ja puc estar content i satisfet. Saltant de pedra en pedra, em noto com una iaieta, sense forces a les cames, amb els genolls trontollant, els bastons em foten més nosa que servei. Els altres van molt endavant, i els faig anar malament, m’han d’esperar constantment.

La neu en aquest punt és bastant abundant, i hem de vigilar bastant, que en qualsevol moment se’t pot enfonsar una cama i no fa massa gràcia.

Em falta l’aire. El GPS del Pere marca 2690m d’altitut. Queden uns 30 metres per arribar al sostre de la Carros.

Els altres potser fa uns deu minuts que son al coll esperant-me. Aquest últim tros encara no sé ben bé com el faig, mirar enrera no m’acaba de fer el pes, i cada dues passes rellisco i faig caure les pedres que habiten en aquest últim pas.

Amb les pulsacions accelerades arribo al coll de Contraix. I l’estany de l’altre vessant està completament blanc, desglaçant-se sense pressa.

Posem per cas que arriba el moment de marxar cap a casa.

Fins ara, ignorava que l’òrgan que serveix per manxar la sang per tots els racons del teu cos, pogués tenir idees pròpies, i donar pel cul, cada dia més.

I normalment, sempre me’n adono d’això, en tres situacions ara ja ben detectades i analitzades: quan es fa de nit, quan torno a casa després d’una tarda de muntanya, o els diumenges de ressaca.

Ventrícules, sístoles, diàstoles, festa major, xerinola, sang per aquí, el colesterol tirant els trastos a destajo a tota mena de substàncies derivades de viure a 10km de la refineria…

Tot això està molt bé, però, us heu parat a pensar mai què deu pensar ell de tot això? O sigui, tothom ha de confiar amb ell, perquè sense ell, se jodió el invento. Amb tota la pressió que això comporta.

La majoria de nosaltres, normalment l’ignorem, total, sempre ha bategat i ha estat aquí. I penso que, potser de tant en tant, estaria bé que li deixéssim dir la seva.

Si és que realment no s’ha de quedar callat a l’hora de la veritat. I un altre cop, com ja va sent costum, tenir por de fotre la pota fins al fons.

Disculpa les molèsties. Sempre podràs resignar-te a fer el que fan tots els altres:

SIGUES SOLIDARI AMB EL TEU COR, PENSA AMB LA POLLA.

Primer tiro els pals, i després salto. Primer tiro els pals, i després salto.

Fa un quart d’hora potser que caminem. Al meu davant tinc un pedràmen considerable i al meu darrera, també. Fins aquí molt fàcil. La putada: estan separades un metre l’una de l’altre, i a sota, aigüeta, i m’he deixat el banyador.

Tiro els pals. Merda que cauen a l’aigua. Salto. Genolls anestesiats, la motxilla m’ha fet balancejar-me com una formigueta. Però els pals no s’han mullat. Tot bé.

A mesura que anem pujant, el sol es va alçant, i realment fa un dia de collons. Els reflexes de les muntanyes al estany de Colieto son un paisatge de postal.

El camí es va enfilant suaument ara sense masses complicacions, però ja es deix entreveure la tartera de blocs de granit mida XXL. Jo és que sempre he estat més de les M, i m’anirà gran.

De moment no hem trobat neu. Les pedres m’estan ofegant, els pals en molts moments em sobren, i cada cop vaig més insegur. Aquest terreny és superior a mi. Portar 10kg a l’esquena m’està fent desequilibrar massa sovint, i no sé si és normal. El Xavi, l’Albert i el Pere estan molt forts els cabrons.

Després d’un petit coll, ens plantem rectes a la pujada del Coll de Contraix, uns 3km de tartera fins el cim, la majoria de parts cobertes de neu-iogur.

Trobem un grup de muntanyencs de Vic, de Pirineus3000 segons la samarreta que els hi vaig veure al refugi. Anem més o menys junts quan hem de creuar la vall perpendicularment. Ells no porten grampons, i ens animem a provar un troç de pujada sense montar-los.

Realment anem marcant els passos, i es passa bé, amb l’ajuda dels pals. Quasi que prefereixo pujar per neu tota l’estona, almenys aixi m’estalvio els blocs de granit asmàtic que m’estan matant.

05:30. Sona el mòbil.

I penso… Perquè em llevo tant aviat si no entro a currar fins les vuit?

I em giro… i vec a unes vuit sardines a la meva esquerra, dins de sacs de dormir, amb vuit frontals al cap furgant entre la roba. Calla, no me’n recordava. Es veu que vaig tenir la genial idea d’anar-me a maltractar a la muntanya aquest estiu.

Nosé ben bé si em desperto, o es que ja feia estona que estava despert. La qüestió és que ha arribat el moment, he dormit una merda i malament. Però ja tinc ganes de començar a caminar.

Mentres intento treure’m les lleganyes a les palpentes i vestir-me, el Xavi, l’Albert i el Pere ja estan entaulats esmorzant amb un silenci sepulcral. Com de costum, em costa moltíssim menjar just aixecar-me, i m’obligo a ingerir aliment. Això sí, els meus mocs i tossetes matinals de fumador i nas tort, no me les estalvio.

Toca marxar d’aquest refugi, per arribar al Refugi d’Estany Llong. Son quasi 10km, amb 900m de desnivell acumulat. A fora ja s’hi clareja bastant. Sembla que farà un bon dia. Son les 06:35 i ens espera el coll de Contraix, a 2.700m d’altura.

Els bastons aferrats a les mans, la jaqueta cobrint-me dels 11ºC, a l’esquena la motxilla i al cap…

Merder.

La força d’una abraçada és directament proporcional al temps transcorregut d’absència de la persona A amb la persona B.

La intensitat del contacte està químicament determinada per la quantitat d’amor dividida entre les nits de llençols compartits i la seva duració elevada al quadrat dels teus petons.

La resistència de la teva pell a les meves carícies és equivalent al quadrat de la teva mirada, menys dos terços dels meus batecs sumat amb la respiració agitada de veure’t arribar.

I es per això que una abraçada teva ha de ser simplement la perfecció dels factors, l’enveja de la metafísica.

La matemàtica d’una abraçada