Sempre em mirava els guiris que sopaven als refugis aquests amb cara d’incredulitat. Trobo que com a que perd l’essència anar a la muntanya i no carregar el fogonet a l’esquena. O almenys això pensava abans de pujar, per primera vegada, al Ventosa amb mitja cuina a l’esquena, barres de pa lligades com si fossin grampons i la llet condensada a punt de rebentar a les bosses laterals de la motxila.

La veritat és que, almenys aquí, ens tracten molt bé. Son les 19:30, i gana gana, no tinc. Ens donen sopa, pasta, rap, amanida i flam. M’obligo a menjar, tot i els nervis.

Coneixem una parella de Sabadell que faran escalada a les agulles de Travessany. Pobres, estaven a fora fent-se el sopar, pasta d’aquella de sobre, i els hi hem ofert de posar l’amanida al mig, que n’hi havia per donar i per vendre. Compartint taula, gaudim d’allò que se’n diu ambient de muntanyisme.

El refugi està força plè, però no a tope. Estem sopant just davant una finestra on es veu perfectament el coll de Contraix nevat. No puc deixar-lo de mirar, amb respecte, ganes, i perquè no dir-ho, por.

El Pere i el Xavi arriben sobre les 20:45. Nosaltres ben sopats, aprofitem els últims minuts de sol fora, fent les últimes fotos. Albert i jo decidim fer la primera birra de Carros, 2,5€. Avera si així dormim més plans.

El refugi està molt bé d’instal·lacions, i ben organitzat, almenys aquesta és la sensació que dóna. Hi ha com uns calaixos vermells per posar-hi les quatre coses que puguis necessitar i emportar-t’ho a les lliteres. Tot l’arsenal preparat.

Passejant per dins el menjador, ara amb tothom a dins, em fixo amb els diferents tipus de gent que hi ha. S’hi pot trobar de tot: guiris, parelles, bascos, muntanyistes de Pirineus3000.com, joves fumant i bevent sidra com a condemnats, …

Inevitablement, em fixo amb uns homes grans que estan llegint el mateix llibre que tinc jo a casa, i que ha estat a la meva tauleta de nit des de fa unes setmanes.

Demà tenen intenció de fer el Contraix, i han començat la Carros fa uns dies, des del Mallafré. M’assec amb ells, i un dels dos senyors em fa posar els pèls de punta, explicant-me que tot i els seus 71 anys, ha estat esperant molt temps per poguer fer aquesta ruta.

Ja estem tots quatre junts, mirant el mapa. La taula està pringada del sopar, i el deixem fet una merda. Son les 22:30 i estan apunt de tancar els llums.

Surto a a fer l’últim cigarro.

La lluna il·lumina la neu dels colls més alts. Tot està en silenci.

Aigüestortes dorm aquesta nit.

Tot vorejant Cavallers, recordo el primer cop que vaig estar aquí. Anava carregat com una mula, tenia encara no setze anyets i, fins llavors, la muntanya no em cridava massa l’atenció. I així hem acabat, fent rutes suïcides!

El camí fins al refugi d’Estany Negre és força accessible, tot i els seus 500m de desnivell. Sobretot, quan vas tant motivat, i comences una ruta de 5 dies.

Amb l’Albert, anem pujant tot xerrant. Sort d’ell, perquè si fos per mi, estaríem al refugi dels Besiberris en comptes del Ventosa!

A diferència dels altres dos cops que he fet aquest recorregut, aquest any es nota moltíssim la quantitat d’aigua que hi arriba a haver. Els rierols que desemboquen a l’embassament baixen a lo ample de la vall del Riumalo, i, inevitablement, algun que altre peu hi acabes sucant. Xafatolls!

Amb una hora i tres quarts arribem al refugi. Sembla mentida, a vegades, com em puc enrecordar de coses tant insignificants, com és ara, la olor que feia el menjador del refugi l’estiu del 2001. Exactament la mateixa que fa avui.

Miro per la finestreta que separa el menjador de l’aixopluc on es guarden les motxilles. Ingenu de mi, esperava trobar-me l’Araceli Segarra al mostrador per demanar-li una birra, i corroborar que hi ha coses que no canvien, almenys a 2.222m.

L’embassament de Cavallers fou construït l’any 1960, probablement pel nostre il·lustre amic Franco. Aquesta reserva d’aigua té una superfície de 47 hectàrees i 16 hectòmetres cúbics de capacitat. Es troba a 1860m d’altitut i la seva presa, de 70m d’alçada i 360m de longitud és del tipus anomenat de contraforts.

Es troba a la conca del riu Noguera de Tor, el qual, és afluent de la Noguera Ribagorçana al seu pas pel Pont de Suert. Com no, la mà de l’home ha modificat aquests paratges, i aquesta, és només la primera de les moltes preses que anirem trobant a partir d’ara.

Un dia em preguntava si era correcte tenir preses com aquestes en un parc nacional, protegit i prohibit. I encara és un dubte moral que tinc per resoldre.

A mitjans de segle vint, les hidroelèctriques estrangeres varen trobar molt suculenta la posició estratègica (degut a la seva altitut) dels llacs i reserves d’aigua natural de tot el parc d’Aigüestortes. Sense anar més lluny, la majoria de refugis que formen part d’aquesta ruta, eren antigues cases on els pobres treballadors es resguardaven del temps.

Amb el pas dels anys, els adinerats inversors, van cedir aquestes cases, ara reconvertides en neorefugis, a diverses associacions d’excursionisme, això si, posant el seu nom en alguns, com el senyor Joan Ventosa i Calvell.

De fet nosé encara com he arribat a Tarragona. Allò que condueixes d’esma, tot fixat, amb el cap ple de muntanyes. Ni he canviat la música en tot el trajecte, cosa rara en mi.

Sona la cançó, on Titot recita “Ara mateix”, de Martí i Pol. Passo a buscar al Xavi, primer personatge d’aquesta aventura. Viu prop d’on tinc el pis a Tarragona, i m’ha recordat que fa la pila que no hi vaig. Abans de donar l’últim revolt per arribar al carrer on hem quedat, ja sona la següent cançó. Ell m’espera allí, amb les bosses a punt, i els primers timbals de Brindis, Brams.

El fulard de Rodamons al retrovisor, com sempre. Els nervis als genolls, com mai els hi havia tingut.

Entrar a l’oficina és un tràngul que cal afrontar cada dia a les vuit del matí. La convivència amb la fauna autòctona (AKA companys de curro) que es cou entre teclats i pantalles és un pel surrealista. Però avui encara ho és més. Nosé si és perquè he fumat, perquè els tinc per corbata i sembla que tingui angines, o perquè em miro a tothom amb afecte com si hagués d’estar molts dies sense veure’ls.

Finalment decidim fer dos grups per pujar. L’Albert i jo marxem sobre les 13h de Tarragona, direcció Lleida. El Xavi i el Pere pujaran més tard, el pròxim cop que ens veiem serà ja a 2.222 metres d’altitut.

Com si fos el primer cop que agafo el cotxe per anar al Pirineu. Ara sí, no deixo cap cançó sencera dels 80GB de l’iPod. L’estómac, encara que jo sigui incapaç de menjar res, està donant la seva opinió sobre la conversa que estem tenint, i decidim parar a Alfarràs per menjar-nos l’entrepà. Bonica plaça, quinze minutets i pugem al cotxe de nou.

Encara no sabem com, però hem fet cap a Balaguer. El tema està en que no hi havíem de passar. Doncs au. A desfer el camí. Aquest cap de setmana és la Transsegre, i fent broma, diem de venir de festa dissabte, perquè total, ja posats, podem acabar la Carros amb un dia menys.

Carreteres rectes i sense fi. Amb poca estona, el paisatge canvia, i amb els primers revolts i túnels, veiem les muntanyes a l’horitzó. I neu, a plè juliol, als cims. Amb una hora i tres quarts ens plantem a Cavallers.

Son les 17:30. Truco al refugi perquè tinguin en compte que arribarem més tard de les set. Molt simpàtica la noia. Ens canviem, carreguem la motxilla a les espatlles, i comencem la nostra ruta. Arribats en aquest punt, em faig cacona.

Quant de temps he estat esperant aquest dia.

8 de juliol. Després d’unes setmanes fent el compte enrera, un mes anant a córrer regularment, algunes tardes d’excursions per aquí la vora, després de tots els viatges al Decathlon i de comprar-me quasi quasi mitja botiga, avui és el dia que el meu cotxe torna a pujar per enèssima vegada a la Vall de Boí.

M’he llevat sense despertador. Se’m fa estrany no haver d’anar a treballar avui. Son les nou del matí, aprofito per memoritzar cada racó del meu llit, les pròximes nits dubto que siguin tant confortables.

No volem nervis. Ahir ja vaig donar uns quats tombs a la piscina amb la motxilla carregada a l’esquena. Uns deu quilos, informació facilitada per la bàscula del lavabo, última tecnologia. Segons he llegit el màxim és un 20% del pes, per tant, espero no liar-la, i haver de llogar un sherpa perquè me la porti, la motxilla.

Aprofito per dutxar-me per últim cop en condicions. Sempre em deixo algo per última hora. Escolto les últimes cançons mentres em vaig preparant per agafar el cotxe i marxar. Em bec el cafè i, tot seguit, ens comencem a drogar ja de bon matí; em prenc un Pharmaton.

S’acosten les 12. He quedat per sortir des de Tarragona amb els tres de la feina que m’acompanyaran aquests dies.

Amb la típica sensació de que et deixes alguna cosa, tot i les múltiples llistes que m’he arribat a fer de coses a prendre, he carregat tots els trastos al cotxe. Em miro la masia amb uns altres ulls avui. L’iPod connectat, i encenedor apunt per fumar. Poc, que a partir d’ara soc sa, i vaig a fer la Carros de Foc. Tot llest.

Nosé si a hores d’ara arribo a ser conscient de tot plegat, però el repte el tinc davant de nou. Ara mateix només penso en lo feliç que seré si definitivament ho aconsegueixo. Estic nerviós, amb ganes i necessitat de muntanya.

Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert, i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d’angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d’un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no ens val l’enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l’espai d’història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.

Ara mateix
Miquel Martí i Pol