La gent es pot classificar seguint molts criteris possibles: per la religió, pel seu nivell educatiu, per ser de poble o de ciutat, segons la llengua que parlen, per preferir mar o muntanya, pel tipus de música que porten al seu iPod, per la seva feina, per la roba que vesteixen… però per damunt de totes aquestes possibles classificacions, n’hi ha una que anul·la totes les altres: la gent que és odiosa i la gent que no ho és.

La gent odiosa és un grup molt selecte que, sense estar connectats entre ells, comparteixen una mateixa forma de ser. Néixen indistintament a qualsevol part del planeta, sense que puguis culpar als pares del gran regal que fan a la humanitat. Tenen el do diví d’infiltrar-se entre els no-odiosos, als quals consideren: a) enemic a batre b) víctimes a les que absorbir cada segon de la seva existència.

La seva naturalesa egoïsta els impedeix mirar més enllà del seu melic i això els fa tenir una visió particular del món on habiten. Com que son incapaços d’aixecar els ulls de sí mateixos, no veuen el que realment passa i s’inventen un món a la seva mida, farcit de mentides i exageracions. La seva habilitat és l’engany, però la seva falta d’intel·ligència fa que enxampar-los resulti sumament senzill.

Hi ha molts tipus d’individus dins d’aquest gran grup de gent odiosa. Cadascú tindrà en el seu cercle de coneguts a algú, del qual inclús en parla amb carinyo, com qui parla d’un periquito que no calla ni sota l’aigua. Sabem que en el fons no son tant malèfics, però la superfície és tan gruixuda i dura que ens fa mandra excavar i arribar al nucli no infectat per la mesquinitat.

Aquest acte, a vegades coaccionat per la comoditat, els arrossega a ells a ser encara més odiosos, més pesats, més absorbents, més ansiosos de cridar l’atenció, més mentiders. I així s’entra en el cercle viciós que al final fa que, ells, tard o d’hora, hagin de cambiar d’amistats, i així aconseguir nous adeptes i seguidors de la seva odiositat.

Seria bonic donar-los l’oportunitat de deixar aquest caràcter i intentar que s’uneixin a tota la resta de gent senzilla, amb preocupacions normals i somriures sincers que compon la classe no-odiosa.

Però a vegades tampoc cal pretendre robar el protagonisme històric a Nelson Mandela, i fer punts per ser el digne successor de Barack Obama, l’any que vé. Potser així em converteixo jo mateix a la secta dels odiosos, fent el que faig, però sí més no, la meva vida és una mica més tranquil·la ignorant-los. Gràcies a déu (o a qui sigui que mani allí dalt), de tant en tant ens creuem amb algú que es mereix molt en la nostra vida, i només per això, val la pena no perdre el temps amb personalitats egocèntriques.

Déu digué: que es faci la merda. I així fou.

Als principis dels temps tot l’univers estava compactat en un sol punt. Que era una merda molt petita, més aviat ínfima, petitíssima, però això sí: molt densa. Aproximadament com un cagalló de be, però encara més petita i més densa.

La merda va explotar donant forma a tot tipus de coses com el temps i l’espai, la matèria i l’antimatèria, les obligacions i les preocupacions.

La fastigosa explosió es coneix com el Big Bang i podem obtenir totes les proves de la seva existència al nostre voltant, simplement observant. Els centres d’atenció al client, la fam, els egocèntrics, els possessius, els mediocres, la gran majoria de feines, el tercer món, els diners, la borsa, les empreses, la política, els bancs, la major part de la nostra pròpia vida… tot és una gran merda. I m’he descuidat dels intents d’enganyar-nos i creure’ns que hi ha alguna cosa que val la pena, que si no són una bona merda ho acaben sent, perquè tard o d’hora tot retorna al seu origen.

Nosaltres que ens intentem autoenganyar fent-nos passar per quelcom elevat anomenat ego… també som merda. El que més. I és una relació directament proporcional: a més ego més merda compacta.

Som unes merdes intel·ligents i això el que ens permet és adonar-nos de la merda que és tot. Molt útil. Mireu si n’és que com més en tenim (d’intel·ligència), abans i millor ens adonem de la merda que som.

La vida es desenvolupa entre a) la Gran Explosió Fecal, b) la gran merda dispersada que ens envolta a tots i c) alguna excepció. Les excepcions són quelcom que ens faci oblidar, ni que sigui per un instant, de la realitat fecal de l’existència. La il·lusió que una cosa és certa, que és bella, que és sincera, que és digna, que és autèntica, o qualsevol altre il·lusió, per exemple, serien excepcions d’aquestes. I sort que a vegades són llargues. Però, com no pot ser d’altra manera, al ser excepcions sempre acaben trobant-se amb el seu destí, que és no convertir-se en norma. I per això tard o d’hora sempre ens acabem adonant que tot és tal com és: una merda. I que no es pot canviar. O que costa molt. Ho intentem?

Escric una altra carta, que segurament, es quedarà al fons del calaix, amb totes les altres, fins que el temps esborri la tinta i s’endugui les meves paraules.

Ens enamorem quan coneixem a algú per qui ens sentim atrets. Quan compartim amb aquella persona els nostres sentiments i pensaments més íntims. Aquest sentiment ens fa sentir bé, dins el nostre cos tot canvia i es produeixen les endorfines. Ens sentim feliços, atontats i curiosament de bon humor tot el dia.

Quan estem enamorats, ens sembla que l’altre persona és perfecte i la més meravellosa del món. Comencem a estimar, quan deixem d’estar enamorats. L’amor requereix temps, necessita conèixer i reconèixer els defectes de l’altre. Requereix veure lo bo i lo dolent de la relació. No vull dir que enamorar-se sigui dolent, al contrari. Tot i això, només és el començament.

Moltes persones son addictes a estar enamorades. Acaben les seves relacions, quan comencen a veure defectes a l’altre persona, i se’n donen compte que no és tant perfecte com pensava. El veritable amor, no és cec. Quan estimes a algú, pots veure els seus defectes i els acceptes. Pots veure les seves mancances i ajudar-la a superar-les. L’amor veritable està basat en la realitat. No és un somni de princeps blaus, de granotes disfrassades o princeses encantades.

Has trobat una persona collonuda, d’acord. Però no és perfecte. Ni tu tampoc ho ets! Has trobat la teva persona. Les persones discuteixen i tenen diferències. Tu no pots estimar a algú que no t’estimi, ja que l’amor de veritat és recíproc. No comencem a estimar quan trobem la persona dels nostres somnis, sino quan aprenem a veure perfectament una persona imperfecte.

Arribats en el punt en que les nits d’aquest estiu et fan adonar de la teva ignorància respecte la velocitat tant elevada amb la que gira el nostre petit planeta (agafeu aire que us ofegareu), és el moment de resumir els meus coneixements adquirits fins la data amb varis principis primordials, als quals he pogut arribar després de molts estudis i treballs de camp:

i) Arriba un punt que un cop m’he cremat la pell amb les primeres platges de juny, ja no em poso més moreno.

ii) Anar a treballar sense neurones afavoreix el bon ambient laboral.

iii) A Amélie li agrada disfrutar dels petits plaers de la vida.

iv) Deixar de fumar provoca una immensa col·lecció de mocs ordenada per fascicles de colors i textures diferents.

v) Els sopars amb pa torrat i all fregat causen una profunda crispació de tot el que seria fosses nassals, pituitària i trompa de farlopi.

vi) Mantenir una toballola sempre neta i seca a l’abast de la teva lleonera (léase habitació) és una tasca compromesa, només factible en el cas de disposar de APP (Assistenta Personal Progenitora o Putejadora, depen del temps que faci aquell dia)

vii) Anar per la muntanya a les quatre de la tarda, just havent dinat, és perjudicial pel medi ambient.

viii) L’aire acondicionat s’ha guanyat un lloc dins de la galeria dels elements necessaris per passar l’estiu arrefredat i putejat. I és que, a la meva oficina, és realment una disputa de guerra, una bandera que capturar, un enemic al que batre. Tothom a jugar amb els mandos per parar-lo i engegar-lo constantment. I en començo a estar fart, tampoc cal fer-hi un clima àrtic, entenc que a la meitat dels ordinadors els hi fallin els ventiladors, però d’aquí a tenir un niu de pinguïns al meu calaix, hi van unes quantes factures de FECSA.

ix) No pots estar-te una tarda fent el gos per casa sense que cap element extern t’inciti a fer qualsevol activitat allunyada del que seria tot el que no s’assembli a un sofà i la interessant programació d’agost.

x) Tot refrany en llengua castellana acabat amb “Patada en los huevos“, és un interessant passatemps. Véase: “A quien madruga, patada en los huevos“

Avui algú encen una espelma. En aquest precís instant, en el algun lloc surt el sol després de la tempesta. I treuen un pastís de xocolata del forn. I algú observa la lluna plena. Segur que avui un petó asseca una llàgrima i una conversació apaivaga les pors. Potser en algun lloc, una mirada còmplice es tradueix en passió i una abraçada transforma el fred amb calor. Just ara, una espurna s’encen entre dues persones. Avui algú escolta el CD d’un amic i sent nostàlgia des de lluny. Avui algú obre la porta d’un castell. Avui també, un missatge arranca un somriure. Aquest vespre una parella arriba a un refugi de muntanya per començar Carros de Foc. En aquest precís moment, algú diu “et vull estimar” i li responen que sí. Avui dos peregrins arriben a Santiago. Avui algú sent vertígen en un aeroport. Avui en una despedida sona “fins aviat”. Avui algú crida en silenci “et trobava a faltar“. En aquest instant hi ha algú que compleix els seus somnis. A aquesta hora algú sent la satisfacció d’haver aconseguit el que s’ha proposat. Algú te la pell de gallina per escoltar una cançó. Ara mateix hi ha un nen que està somrient. Avui algú s’ha posat a volar. Avui hi ha qui es dóna compte que es fa gran. Avui algú allarga la seva mà. També avui, dues persones es diuen “t’estimo” per primer cop a 2.222m. Avui hi ha qui comparteix la felicitat dels seus amics i es sent la persona més feliç del món.

Segur que ara, en algun indret, es repeteixen totes aquestes coses que hem viscut algun cop.

També avui, algú es sent viu. Més viu que mai.

Sempre hi haurà una penúltima mirada que et farà dubtar.
Sempre hi haurà una penúltima angoixa que et farà patir.
Sempre hi haurà una penúltima llàgrima que caurà.
Sempre hi haurà un penúltim pas per poder avançar.
Sempre hi haurà un penúltim somriure.
Sempre hi haurà una penúltima carícia que podràs sentir.
Sempre hi haurà un penúltim somni que somiar.
Sempre hi haurà un penúltim indret on poder caminar.
Sempre hi haurà una penúltima frase que podràs escoltar.
Sempre hi haurà una penúltima nit que podràs compartir.
Sempre hi haurà un penúltim petó, que mai t’hauré fet.
Sempre hi haurà una penúltima mirada d’amagat.
Sempre hi haurà un penúltim sospir.

Mai hi haurà una última cosa per deixar de lluitar.

Ara mateix, res es pot acabar. No pensis en el demà.

18,70€, del taxi.

El cor encongit i la sensació que en qualsevol moment em fotré a plorar.

Escollint la música més trista al cotxe.

Les orelles comprimides de tot el desnivell que porten.

Missatges de derrota.

Conduir sense esma d’una tirada.

L’espina clavada.

Aquest cop tu guanyes.

He intentat continuar durant una hora, camí a Colomina, però em marejava amb més freqüència que aquest matí.

Parlant amb els tres, decideixo girar cua. Reso perquè tinguin lloc al Llong, pugui fer-hi nit, i demà atrapar-los fent el Portarró d’Espot, amb el refugi Mallafré al costat.

Però les coses no van així. I al Llong em diuen que nanai.

I el Marc se’n torna.

Amb llàgrimes als ulls i els grampons dels altres tres penjats de l’esquena. Amb la ràbia als punys i la tristesa d’estar abandonant una de les oportunitats més grans que he tingut últimament.

Sol, ara vés a saber amb quants quilos a l’espatlla, no tinc més remei que arribar al Planell d’Aigüestortes per agafar un taxi, i que em dugui a Cavallers.

Realment la baixada acollona una mica, però és baixada tu, i de moment no hi ha masses pedres. Aprofitem els trossos de neu per baixar de cul, amb les potes enxarrancades i els pals a l’aire, com un escarabat. Realment fa un dia genial, i a la nostra esquerra, queda el Gran Tuc de Colomers.

Son vora les 10 del matí, al cim he aprofitat per menjar-me un plàtan, però igualment em noto estragat. Les pedres no triguen massa a aparèixer de nou, i no m’atraveixo a parar perquè anem amb el temps just per arribar al Colomina.

Baixada. 700m de desnivell negatiu sense anestèsia ni res. I em segueix faltant l’aire. I ho veig tot negre.

El grup el dividim en dos, un cop hem passat l’estany i ens situem en plena vall del Contraix. Així, el Xavi i l’Albert, es poden avançar, demanar entrepans al Llong i guanyar una mica de temps.

I em sap greu, però jo no em vec amb cor de caminar sis hores més avui. Però trec pit per arribar al Llong esbufegant, amb la moral per terra, i amb el malviure per dins de no sapiguer què fer, abandonar o no.

Sobre les 11,40 arribem al refugi lliure de La Centraleta, ara ja molt aprop d’on dinarem. El Pere és un tio de puta mare, i es mereix un monument per haver-me d’arrossegar. Sempre al·legre, fent bromes, i amb muntanyes, curses i maratons entre cella i cella.

A les dotze i pocs minuts arriba la mula Güell al refugi d’Estany Llong, amb 10kg a l’esquena, parkingson a les cames i marejat com una sopa.

La cocacola que m’ha costat 2€ me la bec abans d’acabar-me l’entrepà. Estirat a terra, amb el sol picant-me al front, em moro per dins per no sapiguer què fer, per estar cagat de por, i per veure’m impotent de no poguer continuar sense ofegar-me i marejar-me d’aquesta manera.

Com se suposa que els hi tinc que dir? Com se suposa que reaccionaran? Em dol moltíssim per ells tres.

Un cop parlat amb ells, torno a treure els collons i decideixo continuar, camí a la collada de Dellui. Pròxima parada, refugi Colomina, la Vall Fosca.

Des d’un primer moment, es va plantejar fer aquesta ruta de quasi 61km en 5 etapes, sense contar el dia 0:

0 dia(dt): Cotxe -> VentosaCalvell
1 dia(dc): VentosaCalvell -> Llong -> Colomina
2 dia(dj): Colomina -> J.M.Blanc -> Mallafré
3 dia(dv): Mallafré -> Amitges -> Saboredo
4 dia(ds): Saboredo -> Colomers -> Restanca
5 dia(dg): Restanca -> VentosaCalvell

El primer dia és el més dur. Son quasi 12 hores caminant, i en un primer moment vam acceptar-ho, ja que ja havíem reservat els refugis aíxi, i canviar-ho era bastant enrabassat.

I ara me’n arrepenteixo.

Començo a tenir dubtes, a desanimar-me. Portem dues hores, tenim el coll de Contraix just davant, però encara queda una estona de pujada.

Estic molt dèbil, i si arribo al Llong, ja puc estar content i satisfet. Saltant de pedra en pedra, em noto com una iaieta, sense forces a les cames, amb els genolls trontollant, els bastons em foten més nosa que servei. Els altres van molt endavant, i els faig anar malament, m’han d’esperar constantment.

La neu en aquest punt és bastant abundant, i hem de vigilar bastant, que en qualsevol moment se’t pot enfonsar una cama i no fa massa gràcia.

Em falta l’aire. El GPS del Pere marca 2690m d’altitut. Queden uns 30 metres per arribar al sostre de la Carros.

Els altres potser fa uns deu minuts que son al coll esperant-me. Aquest últim tros encara no sé ben bé com el faig, mirar enrera no m’acaba de fer el pes, i cada dues passes rellisco i faig caure les pedres que habiten en aquest últim pas.

Amb les pulsacions accelerades arribo al coll de Contraix. I l’estany de l’altre vessant està completament blanc, desglaçant-se sense pressa.